CÈSAR BORJA

Codi: BB00003

Autor: HARRISON WOODWARD, WILLIAM

Col·lecció: BIBLIOTECA BORJA

Pàgines: 466

Dimensions: 21.5x29 cm

Data de publicació: 07/11/2005

ISBN: 978-84-7502-730-2

Cèsar Borja, publicada en 1913, és una de les millors biografies que mai s’han escrit sobre el fill gran del cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, i de la romana Vannozza Cattanei. Comptava, això sí, amb un precedent d’enfocament ben divers: la magnífica obra que Edoardo Alvisi havia dedicat al personatge uns anys enrere, en 1878.

 Els escriptors anglesos i alemanys que s’aproparen al món borgià durant el segle xix i principis del xx destaquen clarament dels seus col·legues del sud d’Europa. Però encara que estan lliures d’alguns prejudicis acrítics de la historiografia catòlica coetània, les seves obres no estan de cap manera exemptes d’intents de valoració moral dels membres de la família, sigui a nivell personal, sigui sobretot a la llum de la idea teòrica d’Estat o dels resultats pràctics de l’acció política i religiosa dels Borja en la Itàlia i l’Europa del moment. N’és un bon exemple el llarg passatge amb què l’anglès William Harrison Woodward tanca la seva biografia:

 “Els defectes de Cèsar Borja eren usuals a l’època, tot i que exciten la nostra imaginació perquè vivia envoltat de l’aura de l’Església catòlica. Tenia una energia, una habilitat i una força política enormes. S’ha dit, i amb raó, que, per contra, era incapaç de valorar la influència de la religió en els afers; però també ens podríem demanar “si l’educació que va rebre a l’ombra del Vaticà de Sixt IV, Innocenci VIII i Alexandre VI li va servir per arrelar en ell el respecte a la fe i a l’Església com a encarnació d’aquella”; potser amb les seves accions va perjudicar el catolicisme, però què direm del mal que se li va fer durant els seus primers anys, aquells en què l’Església que va conèixer el podia influir més?

 Quan analitzàvem les causes per les quals la gran capacitat política d’Alexandre VI no produí uns resultats més efectius, argumentàvem que la més important eren els seus defectes personals. Podem aplicar la mateixa conclusió al fill. El seu fracàs es va deure, en última instància, no pas a la fortuna, com ell pensava, sinó als elements irreconciliables de la seva personalitat que feien que els homes el consideressin una perillosa força humana que actuava de manera imprevisible. La virtù, el geni, l’instint de soldat, el control dels afers i l’atracció que exercia sobre homes i comunitats, que li guardaven una sorprenent lleialtat, desconcertaven el món. Però per damunt de tot, hom el considerava un “uomo terribile”. Era aquest element diabòlic, inexplicable i gairebé irresponsable de la seva personalitat el que atemoria la gent, llevat d’uns quants íntims. No hi havia pistes per descobrir el secret de la seva personalitat real. Els observadors més intel·ligents de l’època no van negar mai que era capaç de fer grans coses, i potser només fallava a l’hora de completar-les; però també hi veien una qualitat misteriosa, de la qual es podia esperar el pitjor.